La banda sonora de la meva vida

 

Ens agradi o no, la banda sonora de les nostres vides és la que és. I això vol dir que, a banda dels nostres propis gustos musicals, hi ha moltíssims moments de la nostra existència que recordem amb gran força i intensitat gràcies a tota una sèrie de referències musicals que —siguin més o menys entranyables o més o menys patètiques, fins i tot— no podem canviar de cap manera.  

 

En el meu cas, per exemple, sempre he dit que m’hagués agradat néixer en una altra època i en un altre país. Què donaria jo per poder dir que grups de rock mítics com els Stones, els Creedence o els Led Zeppelin formen part de la banda sonora de la meva infantesa i joventut! Però no, desgraciadament no és així. La banda sonora de la meva infantesa i joventut és la que és i, per molt que em pesi, no penso falsejar-la.

 

Per raons òbvies, doncs, la banda sonora de la meva infantesa i adolescència (fins el 1982, aproximadament) comença amb la música que escoltaven els meus pares. Cançó pop i lleugera pel que fa al meu pare i clàssica pel que fa a ma mare. De la que escoltava ma mare, però, no en sabria precisar gran cosa. Tan sols que era clàssica i lírica i que, entre d’altres, la cantant que més s’escoltava era la gran Montserrat Caballé. Del meu pare, en canvi, us en puc esmentar un bon grapat: “Quisiera ser” (1961), del Duo Dinámico; “Mejor” (1965), de Los Brincos; “Black is black” (1966), de Los Bravos; “Tengo tu amor” (1968) o “Cuéntame” (1969), de Fórmula V; “Viva la gente” (1969), de Viva la gente; “Un rayo de sol” (1970), de Los Diablos; “Mammy Blue” (1971), dels Pop-Tops; “Help!” (1971), de Tony Ronald; “Soy rebelde” (1971), de Jeanette; “Un beso y una flor” (1972) o “Libre” (1972), de Nino Bravo; “Eva Maria” (1973), de Fórmula V; “La vida pasa felizmente” (1973), de Luis Aguilé; “Velvet mornings” (1973), de Demis Roussos;  “Eres tu” (1973), de Mocedades; “¿Por qué te vas?” (1974), de Jeanette; “La fiesta de Blas” (1974), de Fórmula V; “Ayudadme” (1974), de Camilo Sesto; “La distancia” (1974), de Roberto Carlos; “Un ramito de violetas” (1974), de Cecilia; “Te estoy amando locamente” (1974), de Las Grecas; “Melina” (1975), de Camilo Sesto; “Saca el güisqui, cheli” (1975), de Desmadre 75; “El bimbó” (1975), de Georgie Dann; “Jardín prohibido” (1975), de Sandro Giacobbe; “Hoy tengo ganas de ti” (1976), de Miguel Gallardo; “Para que no me olvides” (1976), de Lorenzo Santamaría; “Libertad sin ira” (1976), de Jarcha; “La Ramona” (1976), de Fernando Esteso; “Canarito” (1977), de José Vélez; “Gavilán o paloma” (1977), de Pablo Abraira; “Linda” (1977), de Miguel Bosé; “Credo” (1977), d’Elsa Baeza; “Soy un truhán, soy un señor” (1977), de Julio Iglesias; “Eres toda una mujer” (1977) o “Échame a mi la culpa” (1977), d’Albert Hammond; “Enséñame a cantar” (1977), de Micky; “Vivir así es morir de amor” (1978), de Camilo Sesto; “Hay que venir al sur” (1978), de Raffaella Carrá; “Lady Laura” (1978), de Roberto Carlos; “Cara de gitana” (1978), de Daniel Magal; “Sólo pienso en ti” (1979), de Víctor Manuel; “Super, Superman” (1979), de Miguel Bosé; “A toi” (1979), de Joe Dassin; “Gloria” (1979), d’Umberto Tozzi; “Santa Lucía” (1980), de Miguel Ríos; “Latino” (1981), de Francisco; “Y ¿Cómo es él?” (1982), de José Luis Perales...

 

Com podeu observar, la gran majoria de temes (per no dir tots) són espanyols. Tot i així, la meva banda sonora d’aquesta època també inclou, sortosament, algunes cançons en d’altres idiomes i amb altres ritmes: “Congratulations” (1968), de Cliff Richards; “Put your head on my shoulder” (1968), de Paul Anka; “Sugar, sugar” (1969), de The Archies; “Aquarius” (1969), de The 5th. Dimension; “Many rivers to cross” (1969), de Jimmy Cliff; “Rock the boat” (1974), de Hues Corporation; “Fly, Robin, fly” (1975), de Silver Convention; “Meu amigo Charlie Brown” (1975), de Two Man Sound; “You sexy thing” (1975), de Hot Chocolate; “That’s the way” (1975) o “Shake your booty” (1976), de KC & The Sunshine Band; “Save your kisses for me” (1976), de Brotherhood of man; “I love to love” (1976), de Tina Charles; “Dancing Queen” (1976) o “Fernando” (1976), d’Abba; “Europa” (1976), de Carlos Santana; “Disco Inferno” (1976), de The Trammps; “Daddy cool” (1976), de Boney M; “I’m in you” (1977), de Peter Frampton; “We will rock you” (1977), de Queen; “Dust in the wind” (1977), de Kansas; “Stayin’ alive” (1977) o “How deep is your love” (1977), de Bee Gees; “Yes sir, I can boogie” (1977), de Baccara; “Hold the line” (1978), de Toto; “A-ba-ni-bi” (1978), de Izhar Cohen & The Alpha-Bets; “More than a feeling” (1978), de Boston; “You’re the one that I want” (1978), de John Travolta i Olivia Newton-John; “Heart of glass” (1978), de Blondie; “Sultans of swing” (1978), de Dire Straits; “YMCA” (1978) o “Macho man” (1978) de Village People; “Rivers of Babylon” (1978) o “Rasputin” (1978), de Boney M; “Let’s all chant” (1978), de Michael Zager Band; “The speak up mambo” (1978), de Manhattan Transfer; “Last dance” (1978), de Donna Summer; “It’s a heartache” (1978), de Bonnie Tyler; “Wuthering heights” (1978), de Kate Bush; “Ring my bell” (1979), d’Anita Ward; “Can't take my eyes off you” (1979), de Gloria Gaynor; “I was made for dancing” (1979), de Leif Garrett; “Hallelujah” (1979), de Gali Atari & Milk and Honey; “Born to be alive” (1979), de Patrick Hernández; “The piña colada song” (1979), de Rupert Holmes; “Please, don’t go” (1979), de KC & The Sunshine Band; “Chiquitita” (1979), d’Abba; “The logical song” (1979) o “Breakfast in America” (1979), de Supertramp; “I will survive” (1979), de Gloria Gaynor; “Too much heaven” (1979), de Bee Gees; “Hot stuff” (1979), de Donna Summer; “Boogie Wonderland” (1979), d’Earth, Wind & Fire; “Whatever you want” (1979), de Status Quo o “Funkytown” (1980), de Lipps Inc. ... 

 

A banda d’aquestes, òbviament, també sóc conscient d’haver escoltat durant aquests anys un bon grapat de clàssics intemporals. Temes mítics com “Stand by me” (1960), de Ben E. King; “A hard day’s night” (1964), de The Beatles; “Oh, pretty woman” (1964), de Roy Orbison; “Satisfaction” (1965), de The Rolling Stones; “Unchained melody” (1965), de The Righteous Brothers; “California dreamin’” (1965), de The Mamas and The Papas; “Yesterday” (1965) o “Yellow submarine” (1966), de The Beatles; “Strangers in the night” (1966), de Frank Sinatra; “The sound of silence” (1966), de Simon & Garfunkel; “Nights in white satin” (1967), de The Moody Blues; “A whiter shade of pale” (1967), de Procol Harum; “Delilah” (1968), de Tom Jones; “Suspicious minds” (1968) o “In the ghetto” (1969), d’Elvis Presley; “My way” (1969), de Frank Sinatra; “Bridge over troubled water” (1970), de Simon & Garfunkel; “Sex machine” (1970), de James Brown; “Layla” (1970), de Derek & The Dominoes; “Let it be” (1970), de The Beatles; “Imagine” (1971), de John Lennon; “Without you” (1972), de Harry Nilsson; “Walk on the wild side” (1972), de Lou Reed; “Killing me softly with his song” (1973), de Roberta Flack; “Yesterday once more” (1973), de Carpenters; “Annie’s song” (1974), de John Denver; “Gloria” (1975), de Patti Smith; “Crazy little thing called love” (1978), de Queen; “Old time rock’n’roll” (1979), de Bob Seger; “Do you think I’m sexy” (1979), de Rod Stewart; “Another brick in the wall” (1980), de Pink Floyd i molts més... El que passa amb els clàssics intemporals, però, és que quan els has arribat a escoltar tantes i tantes vegades associar-los inequívocament a una època determinada de la teva vida no és, la veritat, una tasca massa fàcil.

 

L’època més prolífica i entranyable pel que fa als meus records musicals és, de tota manera, la que ve a continuació. La meva època discotequera per antonomàsia, vaja. Una època que va començar amb les primeres festes de fi de curs de batxillerat, cap al 1982-1983, i que va acabar, aproximadament, quan —superada la carrera universitària— vaig tornar de la mili a finals de l’any 1992. Fet i fotut, la dècada dels vuitanta i els primers noranta. Per no fer-ho més farragós del compte, però, he decidit separar les cançons que em transporten a aquells temps en dos grans grups: les cantades en anglès i les cantades en castellà o català. Òbviament, no sóc capaç de recordar-les totes, és clar. Però sí unes quantes. De les cantades en anglès, per exemple, són de menció obligada temes com “Video killed the radio star” (1979), de The Buggles; “Call me” (1979), de Blondie;“Enola Gay” (1980), d’OMD; “Out here on my own” (1980), de Irene Cara; “Celebration” (1980), de Kool & The Gang; “Just can’t get enough” (1981), de Depeche Mode; “¡Ma quale idea!” (1981), de Pino d’Angiò; “Tainted love” (1981), de Softcell; “Endless love” (1981), de Diana Ross i Lionel Ritchie; “In the air tonight” (1981), de Phil Collins; “Don’t you want me” (1981), de Human League; “Eye in the sky” (1982), d’Alan Parsons Project; “Thriller” (1982), de Michael Jackson; “Our house” (1982), de Madness; “Words” (1982), de F.R. David; “Up where we belong” (1982), de Joe Cocker;“Eye of the tiger” (1982), de Survivor;“Voglio vederte danzare” (1982), de Franco Battiato; “Karma Chameleon” (1983), de Culture Club;“Moonlight Shadow” (1983), de Mike Oldfield; “Relax” (1983), de Frankie goes to Hollywood; “I like Chopin” (1983), de Gazebo;“Maniac” (1983), de Michael Sembello;“Total eclipse of the heart” (1983), de Bonnie Tyler; “Sunday, bloody Sunday” (1983), d’U2; “Every breath you take” (1983), de The Police;“What a feeling” (1983), de Irene Cara; “99 luftballons” (1983), de Nena; “Red, red wine” (1983), d’UB40; “True” (1983), d’Spandau Ballet; “Sweet dreams” (1983), d’Eurythmics; “Born in the USA” (1984), de Bruce Springsteen; “Ma Baker” (1984), de Boney M; “You're my heart, you're my soul” (1984), de Modern Talking; “Wonderful life” (1984), de Black; “Purple rain” (1984), de Prince; “Wake me up before you go go” (1984), de Wham!;  “Like a virgin” (1984), de Madonna; “I just called to say I love you” (1984), de Stevie Wonder; “Neverending Story” (1984), de Limahl; “Still loving you” (1984), de Scorpions; “I want to break free” (1984), de Queen; “Don’t get me wrong” (1984), de The Pretenders; “I want to know what love is” (1984), de Foreigner; “Self control” (1984), de Laura Branigan; “Last Christmas” (1984), de Wham; “Ghostbusters” (1984), de Ray Parker Jr.; “We are the world” (1985), d’USA for Africa; “Say you, say me” (1985), de Lionel Ritchie; “Forever young” d’Alphaville (1985); “Brothers in arms” (1985), de Dire Straits; “Walking on Sunshine” (1985), de Katrina and the Waves; “Rock me Amadeus” (1985), de Falco; “Material girl” (1985), de Madonna; “Take on me” (1985) d’Aha; “Alive and Kicking” (1985), de Simple Minds; “Maria Magdalena” (1985), de Sandra; “Tarzan boy” (1985), de Baltimora; “Wild boys” (1985), de Duran Duran; “We don’t need another hero” (1985), de Tina Turner; “Live is life” (1985), d’Opus; “The power of love” (1985), de Jennifer Rush; “Walk like an egyptian” (1986), de The Bangles; “Heartbreak Hotel” (1986), de CC Catch; “On the beach” (1986), de Chris Rea; “Carrie” (1986) o “The final countdown” (1986) de Europe; “Another day in Paradise” (1986), de Phil Collins; “Walk of Life” (1986), de Dire Straits; “You can leave your hat on” (1986), de Joe Cocker; “In the army now” (1986), de Status Quo; “Livin' on a prayer” (1986), de Bon Jovi; “Lessons in love” (1986), de Level 42; “Brother Louie” (1986), de Modern Talking; “Through the barricades” (1986), de Spandau Ballet; “Breakout” (1986), de Swing Out Sister; “Caravan of love” (1986), de The Housemartins; “Venus” (1986), de Bananarama; “My baby just care for me” (1987), de Nina Simone; “Voyage, voyage” (1987), de Desireless; “Unchain my heart” (1987), de Joe Cocker; “With or without you” (1987) o “I still haven’t found what I’m looking for” (1987), d’U2; “La bamba” (1987), de Los Lobos; “Never can say goodbye” (1987), de The Communards; “Nothing gonna change my love for you” (1987), de Glenn Medeiros; “Glory days” (1987), de Bruce Springsteen;  “It’s a sin” (1987), de Pet Shop Boys; “Time after time” (1987), de Cindy Lauper; “Never gonna give you up” (1987) o “Together forever”(1987), de Rick Astley; “The time of my life” (1987), de Bill Medley & Jennifer Warnes; “Faith” (1987), de George Michael; “Strangelove” (1987), de Depeche Mode; “I wanna dance with somebody” (1987), de Whitney Houston; “La isla bonita” (1987), de Madonna; “Boys, boys, boys” (1987), de Sabrina Salerno; “Senza una donna” (1987), de Zucchero; “Don’t worry, be happy” (1988), de Bobby McFerrin; “Orinoco Flow” (1988), d’Enya; “Barcelona” (1988), de Freddie Mercury i Montserrat Caballé; “Simply irresistible” (1988), de Robert Palmer; “Personal Jesus” (1989), de Depeche Mode; “Lambada” (1989), de Kaoma; “Like a prayer” (1989), de Madonna; “Let the river run” (1989), de Carly Simon; “Words” (1989), de The Christians; “Gimme Hope Jo’anna” (1990), d’Eddy Grant; “Nothing compares 2U” (1990), de Sinéad O’Connor; “Losing my religion” (1991), de REM; “The show must go on” (1991) o “Innuendo” (1991), de Queen; “Smells like teen spirit” (1992), de Nirvana; “I will always love you” (1992), de Whitney Houston o “No ordinary love” (1992), de Sade, mentre que de les cantades en castellà o català no m’agradaria oblidar-me de “Rock’n’Roll en la plaza del pueblo” (1978), de Tequila; “Aire” (1979), de Pedro Marín; “Esperanzas” (1979) o “Háblame de ti” (1980), de Pecos; “País petit” (1980), de Lluis Llach; “Enamorado de la moda juvenil” (1980), Radio Futura; “Dime que me quieres” (1980) o “¡Salta!” (1981), de Tequila; “Alta sociedad” (1981), de Huapachá Combo; “Déjame” (1981), de Los Secretos; “Hoy no me puedo levantar” (1981), de Mecano; “Maneras de vivir” (1981), de Leño; “Hormigón, mujeres y alcohol” (1981), de Ramoncín; “Bailando” (1982), de Alaska y Los Pegamoides; “Bienvenidos” (1982), de Miguel Ríos; “Cadillac solitario” (1983) o “Quiero un camión” (1983), de Loquillo y Los Trogloditas; “No mires a los ojos de la gente” (1983), de Golpes bajos; “Quesquesé se merdé” (1983), de La Trinca; “Cómo pudiste hacerme esto a mi” (1984) o “Ni tú ni nadie” (1984), d’Alaska y Dinarama; “Escuela de calor” (1984), de Radio Futura; “Viaje con nosotros” (1984), de La Orquesta Mondragón; “Lobo hombre en París” (1984), de La Unión, “Amante bandido” (1984), de Miguel Bosé; “Cuatro rosas” (1984), de Gabinete Caligari; “Bailaré sobre tu tumba” (1985), de Siniestro Total; “Baila” (1985), de Iván; “Una historia importante” (1985), d’Eros Ramazzoti; “Devuélveme a mi chica” (1985), de Hombres G; “Manué” (1985), de Los inhumanos; “Los toreros muertos” (1986) o “Mi agüita amarilla” (1986), de Los Toreros Muertos; “Cien gaviotas” (1986), de Duncan Dhu; “La puerta de Alcalá” (1986), de Victor Manuel i Ana Belén; “Cruz de navajas” (1986), de Mecano; “Al calor de un amor en un bar” (1986), de Gabinete Caligari; “A quién le importa” (1986), d’Alaska y Dinarama; “Insurrección” (1986), de El último de la fila; “Camino Soria” (1987), de Gabinete Caligari; “Ellos las prefieren gordas” (1987), de La Orquesta Mondragón; “Una calle de París” (1987), de Duncan Dhu; “Mujer contra mujer” (1987), de Mecano; “Eloise” (1988), de Tino Casal; “Pacto entre caballeros” (1987), de Joaquín Sabina; “Bajo la luz de la luna” (1988) o “Mediterráneo” (1988), de Los Rebeldes; “El vol de l’home ocell” (1988) o “El senyor de les pedres” (1988), de Sangtraït; “El límite” (1989), de La Frontera; “Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000” (1988) o “Duba, duba” (1988), de Los inhumanos;  “Aquí no hay playa” (1989), de Los Refrescos; “Y tú de quién eres” (1989), de No me pises que llevo chanclas; “Espaldas mojadas” (1990), de Tam Tam Go; “Cuando brille el sol” (1990), de La Guardia; “Entre dos tierras” (1990), de Héroes del Silencio; “L’Empordà” (1989) o “El boig de la ciutat” (1989), de Sopa de Cabra; “Boig per tu” (1990) o “És inútil continuar” (1990), de Sau; “Chiquilla” (1991), de Seguridad Social; “Cuéntame un cuento” (1991), de Celtas Cortos; “Piensa en mi” (1991), de Luz Casal; “S’ha acabat” (1991), de Els Pets; “Miami Beach” (1991), de Lax’n’Busto; “Y nos dieron las diez” (1992), de Joaquín Sabina; “Amigos para siempre” (1992), de Los Manolos; “El tractor amarillo” (1993), de Zapato veloz...

 

Després d’aquest batibull de cançons, però, permeteu-me que us faci un petit extracte de les 50 més significatives, tant en castellà/català com en anglès. Repeteixo: no es tracta de cançons que precisament m’agradin, si no de cançons que —només sentir-les— em transporten, de forma automàtica, a la meva infantesa i joventut. Per ordre cronològic, podrien ser aquestes:

 

 

“Black is black” (1966), de Los Bravos

“A whiter shade of pale” (1967), de Procol Harum

“Tengo tu amor” (1968), de Fórmula V

“Sugar, sugar” (1969), de The Archies

“Un beso y una flor” (1972), de Nino Bravo

“Killing me softly with his song” (1973), de Roberta Flack

“Fly, Robin, fly” (1975), de Silver Convention

“Melina” (1975), de Camilo Sesto

“Daddy cool” (1976), de Boney M

“I love to love” (1976), de Tina Charles

“Para que no me olvides” (1976), de Lorenzo Santamaría

“Yes sir, I can boogie” (1977), de Baccara

“You’re the one that I want” (1978),de John Travolta & Olivia Newton-John

“Hold the line” (1978), de Toto

“It’s a heartache” (1978), de Bonnie Tyler

“Rock’n’Roll en la plaza del pueblo” (1978), de Tequila

“YMCA” (1978), de Village People

“Born to be alive” (1979), de Patrick Hernández

“Gloria” (1979), d’Umberto Tozzi

“Too much heaven” (1979), de Bee Gees

“Funkytown” (1980), de Lipps Inc.

“País petit” (1980), de Lluis Llach

“Alta sociedad” (1981), de Huapachá Combo

“Bienvenidos” (1982), de Miguel Ríos

“Eye in the sky” (1982), d’Alan Parsons Project

“Voglio vederte danzare” (1982), de Franco Battiato

“Moonlight Shadow” (1983), de Mike Oldfield

“Quesquesé se merdé” (1983), de La Trinca

“What a feeling” (1983), de Irene Cara

“Cómo pudiste hacerme esto a mi” (1984), de Alaska y Dinarama

“Escuela de calor” (1984), de Radio Futura

“I just called to say I love you” (1984), de Stevie Wonder

“Lobo hombre en París” (1984), de La Unión

“Viaje con nosotros” (1984), de La Orquesta Mondragón

“Wonderful life” (1984), de Black

“Devuélveme a mi chica” (1985), de Hombres G

“Live is life” (1985), d’Opus

“Brother Louie” (1986), de Modern Talking

“Cien gaviotas” (1986), de Duncan Dhu

“In the army now” (1986), de Status Quo

“Walk like an egyptian” (1986), de The Bangles

“Camino Soria” (1987), de Gabinete Caligari

“Pacto entre caballeros” (1987), de Joaquín Sabina

“Together forever”(1987), de Rick Astley

“Voyage, voyage” (1987), de Desireless

“El vol de l’home ocell” (1988), de Sangtraït

“Eloise” (1988), de Tino Casal

“El boig de la ciutat” (1989), de Sopa de Cabra

“Chiquilla” (1991), de Seguridad Social

“Miami Beach” (1991), de Lax’n’Busto

 

 

LA MÚSICA I JO

 

Si bé en el seu moment vaig estudiar Història de l’Art i ho vaig fer, conseqüentment, perquè m’agradava la pintura, l’escultura, l’arquitectura i d’altres manifestacions estètiques de caire més aviat físic i tangible, actualment us puc ben assegurar que l’expressió artística que més m’atrau, m’apassiona i m’ocupa és —a banda del cinema— la música.

 

Òbviament, que m’agradi la música no té res d’estrany. Coneixeu algú que no li agradi? Però quan la música deixa de ser aquell senzill i modest so ambiental de la nostra vida i es converteix en quelcom més és quan un pot dir amb tot l’orgull i complaença del món que li agrada de debò. Que forma part de la seva vida. Que no podria viure sense ella. Com em passa a mi.

 

Vol dir això que sóc un expert, un entès, un músic amb totes les lletres? Doncs, no. Malauradament, no. Ni sóc un expert, ni sóc un entès, ni em puc considerar cap mena de músic perquè ni tinc un gran bagatge com a oient, ni coneixements musicals d’alt nivell, ni tan sols pebrots per tocar l’harmònica o els bongos. Jo només canto. Ni bé, ni malament, suposo. Una miqueta millor que la mitjana general, potser. Però el suficient, almenys, per poder cantar com a solista a Tons & Sons Terrassa Gospel i per poder gaudir de la música des de dalt i baix de l’escenari. Una doble experiència que m’ha permès valorar i estimar encara més la música i que m’ha confirmat, en el meu cas, que per ser feliç la necessito.

 

Dit això, animar-vos a tots a practicar allò que us agradi, que us motivi, que us faci feliços. Ja sigui l’esport, la cuina, la fotografia, el teatre, la literatura, el ganxet... o la música. Al cap i a la fi, la vida són quatre dies i si no destinem part del nostre lleure a alguna activitat que ens faci feliços, cagada pastoret. Jo, per la meva part, continuaré cantant i gaudint de la música tot el que pugui o sàpiga. Podeu estar-ne ben segurs ;-)