Els inicis

 

En primer lloc m’agradaria aclarir que si aquesta biografia musical us resulta massa llarga no és perquè la meva trajectòria s’ho mereixi si no perquè, probablement, no he estat capaç d’evitar la meva tendència a enrotllar-me més del compte. Com ara mateix estic fent, per exemple. Dit això, permeteu-me començar, en qualsevol cas, per la part purament hereditària. Pel meu pare i per la meva mare. Dues persones que mai van rebre cap tipus d’educació musical i que, tot i així, van saber transmetre’m amb tota naturalitat el seu respectiu amor per la música: melòdica o pop, pel que fa al meu pare, i clàssica, pel que fa a ma mare. I tot això a través, senzillament, d’un vell tocadiscs Zenith que no parava mai apagat a casa i on tant aviat hi podies sentir un rèquiem de Mozart com l’últim hit dels Fórmula V. Genèticament parlant, però, suposo que alguna cosa més hi deu haver a la meva família perquè tampoc seria just oblidar que el meu tiet, en Sebastià Prunera, va ser en el seus temps un excel·lent bateria de jazz que va tocar moltes vegades amb en Josep Mª Farràs i cia. i que el meu germà petit, en Jordi, porta prop de vint anys tocant el baix amb el grup de rock català Boxets.

 

La meva primera experiència com a cantaire va esdevenir, en qualsevol cas, al cor infantil de l’escola. Com no podia ser d’altra manera. Assajàvem els dissabtes al matí a l’església de la Mare de Deu del Carme de Terrassa i suposo que l’objectiu de tot plegat era que cantéssim amb certa dignitat a l’hora de missa. D’aquella època, però, no me’n recordo massa. Potser d’alguna cançó, sí. Però poca cosa més.

 

Els Petits Cantors Catalans

 

La meva primera formació “oficial”, així doncs, la dec als Petits Cantors Catalans de Terrassa. Una coral masculina de veus blanques on, de la mà d’en Miquel Fernández Navarro, vaig aprendre una mica de solfa i les quatre nocions bàsiques per cantar de forma més o menys correcta. Però no només això. Als Petits Cantors m’hi vaig passar cinc anys: del 1977 al 1982. O el que és el mateix: dels nou als catorze anys. Un període molt important a la meva vida en el que vaig cantar en escenaris considerablement destacats (Basílica-Catedral del Sant Esperit de Terrassa, Esglésies romàniques de Sant Pere de Terrassa, Monestir de Montserrat, Catedral de Barcelona, Catedral de Mallorca, Palau de la Generalitat, Conservatori del Liceu, Basílica del Pilar, Palau d’Ajuria-Enea...), en el que vaig viatjar força (Israel, Mallorca, Lleó, Astorga, Àvila, Madrid, Santander, Bilbao...) i en el que —a banda d’assajar quatre cops per setmana— em vaig habituar a actuar amb certa freqüència i a mirar de fer-ho sempre amb la màxima “professionalitat” possible. Potser per tot plegat, en aquells temps, els Petits Cantors Catalans de Terrassa varem ser considerats com la millor coral infantil catalana després de l’Escolania de Montserrat i mai ens va fer falta moure’ns massa per trobar actuacions.

 

Amb els Petits Cantors, per tant, vaig gravar el meu primer disc. Un àlbum homònim (“Petits Cantors Catalans de Terrassa”) amb dues parts clarament diferenciades on s’hi poden escoltar cinc peces sacres i onze de populars. No va ser cap rècord de vendes, per suposat, però si l’escolteu i teniu en compte que el varem enregistrar amb un parell de tardes, comprovareu que tot el que us acabo d’explicar sobre aquesta desapareguda coral de veus blanques és quelcom rigorosament cert.

 

D’aquella època he oblidat, malauradament, moltes coses. Però sí recordo amb força claredat detalls puntuals com el perfeccionisme i la vehemència d’en Miquel Fernández (el profe), el respecte que imposava en Miquel Margarit (el pianista), lo seriosos i responsables que veiem als nois més grans que ens feien de “monitors”, el talent innat pel cant d’en Jordi López (el millor petit cantor amb diferència), el plaer de poder cantar peces tan exquisides com el “Nabucco” de Verdi o el “Stabat Mater” de Pergolesi, els partidets de futbol o els jocs al pati del casal, el cinema a Barcelona molts dissabtes a la tarda i, en general, el “bon rotllo” que hi havia entre tots. 

 

A partir d’aquí, però, el que ve a continuació és un llarg i “fosc” període de vint anys i escaig de la meva vida durant els quals només vaig cantar a la dutxa i en els que la música va deixar de ser una qüestió prioritària. Amb tot, aquests anys pel que sí varen servir va ser per definir els meus gustos musicals. I aquests, com podreu comprovar, són anglosaxons —per no dir “ianquis”— cent per cent: Elvis Presley, The Rolling Stones, Queen, Supertramp, Marvin Gaye, Aretha Franklin, Ray Charles, Tina Turner, Creedence Clearwater Revival, Eric Clapton, Bruce Springsteen, Dire Straits, Roy Orbison, Gloria Gaynor, Dolly Parton, Kenny Rogers, Willie Nelson, Johnny Cash, Nina Simone, Dusty Springfield, B.B. King, Frank Sinatra, Leonard Cohen, Phil Collins, Elton John, Billy Joel... i aquí em planto perquè si no, no acabaria mai.

 

Tons & Sons Terrassa Gospel

 

Així doncs, el meu miraculós retorn a la “música activa” es va fer efectiu, concretament, el desembre de l’any 2003, data a la que vaig posar per primer cop els peus a la seu social de la coral Tons & Sons Terrassa Gospel. Des de llavors fins desembre del 2013 foren més d’un centenar les actuacions que vaig protagonitzar amb aquesta coral de gospel, de les quals unes vuitanta o noranta foren com a solista. Gairebé totes, però, per Terrassa i rodalies (Barcelona, Sabadell, Viladecavalls, Matadepera, Rellinars, Ullastrell, Castellbisbal, Vacarisses, Talamanca, Pallejà, Marganell, Palau Solità i Plegamans, Artés, Montornès, Sant Joan Despí, Caldes de Montbui, El Prat de Llobregat...) amb puntuals “escapades”, també, una mica més enllà del nostre entorn geogràfic (Cala Salionç, L’Estany, Santa Coloma de Farners, Batet de la Serra, Pals o, fins i tot, Rocamadour i La Capelle Marival, a França).

 

De totes aquestes actuacions n’hi ha d’especials, és clar. I si n’hagués d’esmentar unes quantes ho faria, sens dubte, amb algunes de les que varem fer amb The Remember Quartet (com les del Centre Cultural d’Unnim, La Faràndula o la Nova Jazz Cava de Terrassa, per exemple), totes les que vam fer a l’Auditori de Terrassa (amb menció especial per la de “Tots x Haití”, omplint la sala dues vegades el mateix dia), les de Rocamadour i La Capelle Marival (França), totes les de la Festa Major de la nostra ciutat (una d’elles amb els Central Baptist Gospel Church Choir de Nova York), la de la multitudinària inauguració del nou estadi de l’Espanyol a Cornellà-El Prat (amb en Pep Poblet), la de la Gran Gala del 10è. Aniversari de la coral al Teatre Principal de Terrassa, la del 32è. Festival de Jazz a la Plaça Vella de Terrassa i la de Tons i Sons & Friends al Centre Cultural Terrassa.

 

De tota manera, penso sincerament que qualsevol escenari —gran o petit, important o modest— pot ser prou bo per fer-hi una gran actuació. I molts dels meus millors moments com a cantant els he viscut, precisament, en escenaris molt més humils que els que us acabo d’esmentar. A vegades per la qualitat del so, a vegades per la calidesa del públic i gairebé sempre, també, perquè he tingut la gran sort de poder cantar temes que podríem qualificar d’autèntics “caramelets” per a qualsevol cantant (el “Can’t help falling in love” d’Elvis Presley, el “Take these chaines” d’en Ray Charles, el “I still haven’t found what I’m looking for” d’U2, el “Jesus on the mainline”, el “Let me live” de Queen, el “Try with a little help from my friends” d’en Joe Cocker, el “The river of dreams” d’en Billy Joel... Continuo?).

 

Capítol a part mereix, òbviament, “Oh Happy Day”. El programa-concurs de TV3 en el que, després de passar dos càstings i ser seleccionats d'entre prop de 50 formacions vocals de tota Catalunya, varem participar conjuntament amb vuit cors més i en el que varem gravar —entre setembre i desembre del 2013— onze programes, deu openings i catorze temes (“Rolling in the deep”, “Illes dins un riu”, “Aquí em tens”-“Signed, sealed, delivered... I’m yours”, “Cantares”, “The longest time”, “I still haven’t found what I’m looking for”, “Caminant”-“The way to your heart”, “Crazy”, “Bicicletes”, “The river of dreams”, “Prop dels estels”-“Serenade from the stars”, “Lord, you’re good”, “Down to the river to pray” i “All I want for Christmas”). Personalment, vaig tenir el privilegi de cantar com a solista la part proporcional de Tons & Sons a l’opening del 4rt. programa, un fragment del “I still haven’t found what I’m looking for” al 6è. programa i un altre fragment de “The river of dreams” al 9è. programa. Com a dada significativa esmentar que amb el “I still haven’t found” de U2 varem aconseguir —per segona vegada consecutiva— no caure eliminats i poder continuar en el programa tres setmanetes més. De l’experiència OHD us podria explicar moltes coses. Bones i dolentes. Però jo, personalment, prefereixo quedar-me amb les bones: el nivell qualitatiu que varem aconseguir (i que també tenien o van aconseguir tots els altres cors); la pujada d’adrenalina cada vegada que pujàvem a l’escenari; la imprescindible orientació d’en Joan-Pau Chaves, l’Oriol Cusó, la Damaris Galán, l’Esther Luengo i la Susanna Muntasell i, sobretot, la complicitat i el bon rotllo amb l’Anca de Geriona i els DeuDeVeu.

 

Concerts i actuacions a banda, altres esdeveniments destacables que vaig poder gaudir amb Tons & Sons foren, per exemple, els tallers de gospel que la nostra entitat va organitzar dos anys consecutius amb l’Emmanuel Djob i el Didier Likeng respectivament; l’enregistrament d’un “Som campions!” (amb la tonada del “When the saints”) que va sonar a diverses emissores de ràdio amb motiu de la primera Lliga del Barça de l’era Laporta; l’enregistrament d’un CD amb motiu del 15è. Aniversari dels Remember Quartet i, sobretot, l’enregistrament de “Sons de Gospel”, un CD en el que vaig tenir el privilegi d’interpretar dos temes com a solista (“Jesus is the answer” i “Jesus on the mainline”) i on també vaig poder cantar un parell “d’intros” (concretament, les de “Soon and very soon” i “Lord you’re good”) i algun o altre coro (“Blessed be the name of the Lord”). Darrerament, però, el que més em va satisfer com a solista i component de Tons & Sons fou, sens dubte, poder cantar la “intro” del “Lord, you’re good” a Els Matins de TV3 (febrer del 2012), convèncer l’Aya Sima Fatty (cantant del reconegut grup de soul gironí The Pepper Pots) per col·laborar amb nosaltres en el concert de l’Auditori de Terrassa del gener del 2012 i, sobretot, tornar a convèncer l’Aya, a la secció de vents de The Pepper Pots (en Tomy Muñoz, en Gerard Xifra i en Roger Montsant) i a en Graham Howe (un músic anglès que vaig conèixer a través de facebook) perquè ens acompanyessin (amb d’altres convidats) a la Gran Gala del 10è. Aniversari de la coral al Teatre Principal de Terrassa (gener del 2013). Una Gran Gala on —al marge dels meus “solos” habituals— vaig tenir l’honor i el privilegi de cantar, a duo, amb dues grans cantants: amb l’Aya Sima Fatty i amb la Geni Ferreiro. El “I got a new name”, amb la primera i el “I still haven’t found” i el “Rolling in the deep”, amb la meva companya de la coral. Com a últim “gran” servei a Tons & Sons, però, penso que també és de justícia esmentar les gestions que un servidor va emprendre en el seu moment per convidar a Functionality (la banda britànica on toca els teclats l’amic Graham Howe) i DeuDeVeu (el grup vocal guanyador d’OHD) a l’últim gran concert que vaig viure com a component d’aquesta coral: Tons i Sons & Friends (novembre de 2013). 

 

Activitats paral·leles a Tons & Sons Terrassa Gospel

 

Paral·lelament a la meva activitat com a baix i solista de Tons & Sons, però, també vaig fer altres “coses”. La primera d’aquestes fou cantar el “Per què he plorat?”, del musical “Mar i Cel”, amb la Marisa Cano (la meva ex-educadora de veu) i l’Anna Puigmartí al piano. La vaig cantar dins del concert benèfic “Dipawali & Friends” (organitzat per la meva companya de coral Núria Marín a l’Auditori de Terrassa) i va ser —us ho ben asseguro— una gran experiència.

 

Una altra d’aquestes experiències paral·leles va ser cantar aquell famós “Cheek to cheek” que van popularitzar el Louis Armstrong i l’Ella Fitzgerald (i també en Frank Sinatra, per suposat) amb la meva companya gospelera Núria Marín i els Jazz Evening Quartet al petit amfiteatre de la Plaça de Catalunya de la meva ciutat. Sens dubte, les grans triomfadores de la nit varen ser la Núria Marín, la Marisa Cano i la cantant cubana Leonor Zayas (coneguda per haver compartit escenaris amb en Pablo Milanés o la Celia Cruz) interpretant conjuntament un “All of me” espectacular, però tenint en compte que la Núria i jo gairebé ni varem poder assajar el “Cheek to cheek” a duo, penso sincerament que la nostra particular versió va quedar força bé. Prou bé, si més no, per tornar-la a repetir tres vegades més: concretament, al Bartinis Terrassa i a la Nova Jazz Cava de Terrassa durant els mesos d'octubre i novembre del 2011 i al Casal d’Olesa de Montserrat, al maig del 2013. Gairebé sempre acompanyats per en Rafa Madagascar (piano), Santiago Azevedo (contrabaix), Adrià Font (bateria) i —a Olesa— en Guim García-Balasch (saxo). A Olesa, per cert, la Núria i jo varem estrenar un altre tema a duo: en aquest cas, el conegudíssim “Ain’t no sunshine” d’en Bill Withers.

 

L’última experiència col·lateral i paral·lela a Tons & Sons fou Juke Vox, un grup vocal format per cinc tonsisoneros (la Rosa Rius, l’Anna Vall, la Cèlia Oliva, el José Manuel Salmerón i jo mateix) i en Genís Sobrado als teclats, mitjançant el qual varem intentar —sense gaire fortuna, la veritat— trobar “bolos” tipus casaments o aniversaris per guanyar algun centimet i gaudir del fet de cantar en un format molt més reduït que el de la coral. Malauradament, però, un enllaç a Mas Bon Vilar (juliol de 2012) fou el primer i últim “bolo” d’una formació en la que no tots els seus membres van posar el mateix interès.

 

Voices Factory

 

Immediatament després de deixar Tons & Sons a finals de desembre del 2013 (un cop finalitzat l’OHD de TV3), uns quants companys de la coral varem decidir muntar un petit grup vocal, Voices Factory, amb l’únic objectiu de seguir gaudint amb allò que tant ens agradava fer: cantar. Alguns de nosaltres ja no formàvem part de Tons & Sons (la Inès Oliva, en Carles García i jo), altres estaven a punt de deixar-ho (la Lola i la Cèlia Oliva), altres volien compaginar-ho (la Núria Marín i el Joan Giralt) i altres (el Toni Cirera) no hi tenien res a veure. Actualment la Núria i el Joan ja no són amb nosaltres i la resta alternem treball de repertori propi (pop, rock, soul...) amb interessantíssims projectes externs com “Peace to the World” o “Ritus” òperes-collage d’un músic tan genial com inclasificable: en Joan Martínez Colás. 

 

Amb “The Singles Bar” —un espectacle by Joan Mtnez basat en cançons del nostre repertori que vam estrenar a Faktoria d’Arts al gener de 2015— vam donar per finalitzada, però, la nostra col·laboració amb en Joan Martínez. Des de llavors treballem directament sota la supervisió del nostre productor musical, en Quim Serra, en un repertori basat fonamentalment en la música negra. La Zona Canalla del Comanou Bar i el Bau House Bar (durant el mes de juny de 2015) foren els primers espais de Terrassa on vam actuar. Concretament, amb temes com “We are family”, “Mustang Sally”, “Respect”, “Billie Jean”, “One way or another”, “Rescue Me”, “Hit the road, Jack”, “Honky Tonk Women”, “Lady Marmalade”, “I will survive”, “Kiss”, “Seasons of love” i “Everybody needs somebody”. El duo Ana i Alícia (format per l’Ana Moya i l’Alícia Rey, de Sense Sal) va interpretar “Hey, brother!”.

 

Al setembre del 2014, a més, em vaig incorporar a Gospelins Terrassa, un cor de gospel amb seu a l’IES Terrassa dirigit per l’Alícia Rey. També s’hi van incorporar excompanys de Tons & Sons com en Dave Ambler, la Lola Oliva, la Yolanda Ruíz, la Mònica Moreno o la Margarita Padró. En aquesta formació he tingut la oportunitat de cantar com a solista temes com “Treasure” (de Bruno Mars) o “Unchain my heart” (de Joe Cocker).

 

A banda de cantar, però, una de les activitats que darrerament he procurat cultivar és la d’anar a escoltar concerts en directe. En alguna ocasió, fins i tot, de grans formacions com The Rolling Stones, The Police o Bruce Springsteen and the E-Street Band. Tres concertassos que no oblidaré mentre visqui però que no desmereixen, en absolut, actuacions d’altres cantants i bandes de menys o molt menys renom amb les que també m’ho he passat realment pipa. Entre elles, London Community Gospel Choir, Central Baptist Gospel Church Choir of New Cork, Esclat Gospel Singers, The Gospel Viu Choir, The American Spiritual Ensemble, Coda Vocal Ensemble, The Pepper Pots, Pep Sala, Big Mama Montse, Lax’n’Busto, Els Catarres, Boxets, Sus’n’Sus, Tea for Two, Marina BBFace & Knurf, Leonard Skinner, Smoking Stones, Blue Heart, Hotel Cochambre, Gerard Quintana, Antonio Vega, Pablo Milanés, Juan Zelada, Andrea Motis & Joan Chamorro Jazz Quintet, La Locomotora Negra & Marina Tuset, The Impressions, Level Eye, Nico Wayne & The Traveling Brothers, Velma Powell, DeuDeVeu Grup Vocal, Cor Geriona, Lídia Pujol, Koko-Jean Davis & The Excitements, Els Pets, Kinsale, Pentatonix o Sense Sal.

 

I poca cosa més. En tot cas, agrair-vos l’esforç d’haver llegit fins al final aquesta intranscendent historieta i per —d’alguna manera o altre— donar-me suport en la meva faceta musical. Sense vosaltres, de ben segur, res hagués estat possible.